Dels infarts de Saragossa al passeig triomfal al Nou Congost. Com si es tractés de l'època medieval, el BAXI Manresa va guanyar una cruenta batalla lluny de casa, i en el retorn a casa el poble l'esperava per ovacionar-lo, mentre l'equip es regalava l'última exhibició d'uns dies plens d'èpica, patiment i alegries. I davant del millor rival possible, un dels que més es gaudeix superant-lo. I més quan es fa amb aquesta autoritat. El premi, l'anhelada Copa del Rei.
***
La victòria, contundent i espectacular, se'm va arribar a quedar curta. Tal és el nivell de l'equip aquesta temporada. Sí, pot semblar de foll dir que es queda curta una victòria per 15 punts de diferència contra un dels equips més en forma d'Europa. Però és que la Penya arribava amb molts pardals al cap i més quilòmetres a les cames. Sensació d'oportunitat perduda per deixar un d'aquells marcadors que, per escandalosos, es recorden durant dècades. Els va salvar la punteria de Dekker i Robertson en el tram final. El triomf ens va deixar moments pel record, com els oles en les jugades finals o el mem en el qual es va convertir Ribas, enganxat a la cadira amb aires d'actor de Los lunes al sol. Només va faltar que Miret el fes sortir als minuts finals, però entenc que el tècnic vol deixar que sigui en Pau qui es retiri per voluntat pròpia.
***
Hi ha moltes formes de liderar un grup. Molts jugadors opten per assumir més tirs o monopolitzar el joc, fent-se importants a base de volum. Alston Jr. ha optat per la via de l'eficiència. I de quina manera. En les dues darreres finals, contra Saragossa i Penya, ha anotat 44 punts amb un 76,1% d'encert en tirs de camp. Una autèntica animalada que, evidentment, no és sostenible en el temps. Però sí que es pot repetir en lapses de temps curts. I hi ha un títol que es pot guanyar jugant només tres partits. I Alston Jr. hi està convidat.
***
És pràcticament impossible tocar de peus a terra i mantenir la perspectiva amb aquest BAXI Manresa. Sisens al final de la primera volta, millor balanç en els duels directes entre els participants a la Copa, tercera presència al torneig monàrquic en els darrers quatre anys... Estem normalitzant viure en un somni. En tota la història el club s'ha classificat per a la Copa en nou ocasions, i tres d'aquestes han sigut ara, amb un dels tres pressupostos més baixos de la competició. No és un miracle perquè té explicació, però comparteix amb aquest fenomen el tret que costa d'entendre. Mentre el món s'enfonsa, els preus pugen i tot se'n va pel pedregar, el Bàsquet Manresa és l'única certesa que ens queda. Abracem-la.
***
Diego Ocampo i Parera, amics. L'orinada a la cara dels seus detractors és antològica. No veia tantes recollides de cable des d'un dilluns a la nit a les vies de la Renfe. Ídol absolut. Va assumir un repte titànic, substituint a un Pedro Martínez convertit en deïtat a Manresa. Igualar el rendiment era una quimera, i l'ourensà ha decidit superar-lo. Ocampió, com el coneixerem a final de temporada, té un Pla. I el més important: compte amb un grup de jugadors disposat a seguir-lo fins al final. Perquè un pla, per brillant que sigui, queda en paper mullat si ningú et segueix. I Ocampo té una ciutat seguint-lo.
***
Perquè el BAXI Manresa continua jugant a un ritme altíssim, mantenint l'essència ofensiva, amb més focus d'atenció que mai. I amb vocació per l'espectacle. I enguany s'hi ha afegit una capa més: la defensiva. Som la millor defensa de l'ACB. Ho diuen els números i ho veu qualsevol amb unes mínimes nocions de bàsquet. Hi ha moments durant els partits que literalment expulsem el rival de la pista, per físic i per conceptes tàctics. I aquesta fortalesa defensiva agafa una nova dimensió al Nou Congost, quelcom lògic si ens fiquem en la pell del rival: no només tens davant cinc tipus que t'estan fent la vida impossible, sinó que a sobre has d'aguantar un ambient infernal, que inevitablement t'acaba traient del partit. Hem deixat al Gran Canària en 58 punts (83 de mitjana el dia d'avui), a l'Unicaja en 69 (88,3), al Barça (88,8) i la Penya (84,2) en 72 i al València en 73 (96,6). Increïble. Al Nou Congost deixem als rivals en 77,4 punts, que baixa a 73,1 si descomptem l'anomalia del dia de l'Andorra (112). I ja sabeu que diuen, que els atacs guanyen partits i les defenses títols. I ara, tenim les dues parts a un nivell sublim.
***
Si vols trobar la resposta al perquè una cosa funciona molt bé durant molt de temps, has d'anar a l'essència. Buscar la base. El que sempre hi és. Hem canviat de presidents, d'entrenador, de jugadors i, fins i tot, de cheerleaders. Qui continua? Xevi Pujol. Acabarà marxant, perquè és quelcom inevitable. És impossible retenir tant talent. Ara bé, per tal que aquesta sortida sigui el més tard possible, s'ha de treballar per donar-li les millors eines perquè pugui fer la seva feina. I això són diners per sortir al mercat i poder construir un projecte extremadament competitiu i ambiciós. S'han de buscar noves vies de finançament per fer créixer la parcel·la econòmica del club. Tenim un tresor i hem d'intentar mantenir-lo el màxim de temps possible.
***
Vull el Tenerife a la Copa.